Canto jo i la muntanya balla

I a vegades, quan hi vaig, esbufegant, em toca suaument el front, i el llom, i em diu que ho he fet bé, i em diu coses boniques que no entenc però sí que entenc. I en aquest tocar-me hi ha tot el seu amor, i en el meu córrer per salvar-la hi ha tot el meu amor.

I no haver après la por. Perquè hi ha coses que no vols aprendre, que no hauries d’aprendre, i les aprens per sempre. I ja no es pot fer res, ni es pot voler res, ni sentir res, de tanta por. Ni es pot tornar a ser com s’era abans, perquè abans no s’havia après la por. La por, quan t’agafa, és el final. I llavors s’han de prendre les pastilles i s’ha de dormir i l’endemà, o l’altre, s’ha de tornar a començar.

té els ulls plens de les coses que sap.

Que la vida, i el món i la història i tot el que passa, n’és plena, de coses dolentes que han ocorregut quan no tocava, on no tocava, i mentre ningú les aturava.

plou mai al gust de tothom

No hi ha pena si no hi ha mort. No hi ha dolor si el dolor és compartit. No hi ha dolor si el dolor és memòria i saber i vida. No hi ha dolor si ets un bolet!

La pluja ve de llocs i sap coses.

plor comença com un animal petit. Com un sol núvol, com una boira fina al pit. Comença com un mal diminut, com una inflor lenta. Com un malestar, com un osset travessat sota el coll, com un seguit de pedres a

me n’adono, de les trampes que em fa la memòria. Dels paranys que em para el cap, que em pensa només les coses bones, que tria les pomes boniques de la safata, i llença, com peladures, com castanyes bordes, les coses dolentes, com si no haguessin sigut. I no sé jo què fa patir més: si pensar només els records bons i deixar fer a l’enyor, tan punxegut, i a la frisança aquesta que mai s’assedega, i que emborratxa l’ànima. O si banyar-me als rierols de pensament que em porten cap als records tristos, dolents i tèrbols, i m’ennueguen el cor i em deixen encara més òrfena de pensar que el meu home no era pas l’àngel que jo corono. I que no m’estimava prou, com, de fet, no estima prou cap home.

i a vegades encara soc com era abans. I altres vegades soc com si no hagués sigut mai el que era abans, com si pel forat del cap se m’hagués escapat tot.